El meu besavi

       El meu besavi

 

                En Camilo Arté Comet va néixer a Figueres el 10 d’agost de l’any 1897. Fins als 9 anys va rebre classes del seu padrí de bateig, el Senyor Camilo, que era mestre i tenia una petita acadèmia privada a casa seva. Als 10 anys, va plegar d’estudiar. Deia que el seu padrí , a part de geniüt era massa religiós i l’obligava a anar a missa cada diumenge, cosa que no li agradava gens. Als 14 anys se’n va anar tot sol a Barcelona per a treballar d’aprenent en un taller mecànic, propietat d’una família benestant. Allà va aprendre l’ofici de mecànic i també li van ensenyar a conduir; tasca especialitzada per a  l 'época. Quan tenia 16 anys, el seu amo el va elegir per a ser el seu xofer particular.

En esclatar la guerra del 14 (la primera guerra mundial), se’n va anar a treballar a França. Amb només 18 anys comandava una flota de camions que transportava els queviures que el govern francès enviava als soldats del front. Aquesta etapa va ser molt important de la seva vida; allà va descobrir el gust per la cuina francesa com d’altres costums que sempre l’acompanyarien.

En aquells temps, els nois joves havien d' que anar a fer el servei militar, però per sort, ell va sortir elegit “excedent de cupo” i gràcies a això se’n va lliurar.

Tot i no ser gaire alt era molt prim i molt guapo, de fet les dones  de la vila  deien que en “Camilo”, juntament amb un taxista que anomenaven “en Pey”, i en “Rogelio de l’Hidro”(pare del meu avi Salvador) eren els tres homes més guapos de tot Figueres.

Es va casar el 1919 amb Joaquima Gratacós i Llaoneta,” l’avia Quimeta”, una joveneta de Selva de Mar que servia en una casa de senyors a Figueres. Va tenir 3 fills: en Miquel, en Pere i l’Anna Maria (la meva àvia)

Es va establir a Figueres cap a 1920. Va començar fent de mecànic i amb el temps va transformar aquell petit taller en una de les empreses del ram de l’automòbil  més importants de l´ Alt Empordà de l’època.

 De jove era prim i no gaire alt; valent i molt treballador. Amic dels seus amics, entranyable, de la gresca i a vegades un xic cridaner. En “Camilo”, així li deien, era un home amb do de gents i molt carisme. Li agradava la gresca i les celebracions on es menjava be. Tothom a la comarca el coneixia per la bona persona que era i per la seva generositat. Mai esperava que li demanessin ajuda, si sabia que algú tenia un problema l’ajudava sense esperar res a canvi.  Tant era així que fins el darrer dia de la seva vida, cada Setmana Santa, rebia un bon cistell de bunyols casolans, gentilesa de la família “Arola de Llers” en prova de gratitud per haver-los ajudat en moments difícils.

 No era gens esportista. El meu besavi no sabia nadar, de fet  mai va passar del que ell anomenava “banys de cavall” que consistia en remullar els peus a la platja del Port de la Selva. Però tenia altres aficions com anar a cacera i cuinar: era un cuiner de primera. Li agradava cuinar conill amb samfaina, perdiu i cargols... però si calia també feia un bon arròs.

El meu avi Salvador(el seu gendre), que se l’estimava molt i passava molt de temps amb ell, m’ha  explicat una anècdota molt graciosa. Com he dit, al meu besavi li agradava molt anar a cacera,  tot i que mai caçava res. Aprofitava que hi anava sol i ningú  el veia  i de tornada cap a casa, sempre amb les mans buides, parava en algun mas de la zona i comprava un parell de conills. Els lligava, els  disparava i després arribava a casa dient que els havia caçat ell. -Si que en són de blancs, aquests conills de bosc, -li deia la seva dona sense sospitar. Tenia tan mala punteria que una vegada quan es disposava a disparar al conill comprat, la bala va tocar el cordill que  subjectava l’animal, i el pobre conill encara corre. També m’ha explicat l’avi que una vegada, com feia sempre, va parar a comprar un parell de conills i sense saber-ho va pagar amb una moneda falsa que duia al damunt. Mentre estaven dinant, la dona de la masia on comprava les bestioles es va presentar a casa per canviar la moneda per una de bona, doncs sabia que no li havia donat expressament. Tota la família va descobrir d’on sortien els conills i la pobra dona va perdre un bon client!

Va morir el 27 d’octubre del 1972, expliquen els avis sense poder evitar unes llàgrimes d’emoció al recordar el meu besavi: “en Camilo” que no va ser un home gran però sens dubte un gran home!