LA MEVA BESAVIA

Pilar Fraxanet i Cirera va néixer a Figueres el març de l’any 1900 i va ser batejada al cap de pocs dies a la parròquia de Sant Pere de la mateixa ciutat.

Quan tenia poc més d’un any, la seva família es va traslladar a Perpinyà, i allà va residir fins als vint anys. Donat que el nom de “Pilar” és un nom típic espanyol, el govern francès no el va acceptar com a possible nom de pila i el van substituir pel de Marie.

Amb el nom de Marie Fraxanet va cursar els estudis de batxillerat en un centre de Perpinyà i de més gran va anar a l’escola superior on es va especialitzar en un peritatge tèxtil.

A la vora dels anys vint la família Fraxanet va decidir tornar a Espanya. Tot i que Marie era una noieta més francesa que espanyola va tenir que deixar aquell país d’ acollida que tant estimava i tornar a la pàtria dels seus pares. El govern espanyol no va acceptar el nom de Marie ni cap de les titulacions que portava de l’altre banda de la frontera. De cop i volta tornava a ser Pilar Fraxanet; per l’estat espanyol una joveneta gairebé analfabeta doncs no constava en cap registre de cap escola nacional.

Mai va estimar Espanya tant com es va estimar França. Tot i que a Espanya va conèixer al que seria el seu marit Rogelio Sánchez Rodríguez, un jove molt guapo, d’Almeria, tècnic en electricitat, que casualment feia estança a Figueres mentre preparava un viatge  a l’estranger: volia anar a veure el Canal de Suez, que s’estava construint.

Als vint-i-cinc anys es van casar i van tenir quatre fills: l’ “Antonio” en “Pepe”, en Salvador(el meu avi) i en “Miguel”.

Durant la guerra civil la família es va traslladar a Vilanant, un poblet de l’Empordà, però Marie i el seu fill gran, l’ Antoni, van tornar a França a treballar i poder enviar diners a la resta de la família que no ho passaven gaire bé. Acabada la guerra, quan tot es va normalitzar, la Marie i l’Antonio van tornar a Catalunya per a reunir-se amb els seus. L’any 50 van anar a viure a Figueres, on va viure fins que va morir amb 78 anys, l’abril del 1978.

Marie/Pilar Fraxanet era una boníssima persona, que a per tot on anava sempre hi tenia algun amic. La meva besàvia era molt alta, prima i no gaire guapa.  Sabia cosir molt bé i tenia molt bona veu.

La meva mare se’n recorda que amb ella parlava francès, que sabia fer problemes de matemàtiques, que cantava el rossinyol que vas a França..., que no sabia el que era un iogurt i que a casa seva sempre feia olor a col bullida: era una pèssima cuinera!!! 

El meu besavi

       El meu besavi

 

                En Camilo Arté Comet va néixer a Figueres el 10 d’agost de l’any 1897. Fins als 9 anys va rebre classes del seu padrí de bateig, el Senyor Camilo, que era mestre i tenia una petita acadèmia privada a casa seva. Als 10 anys, va plegar d’estudiar. Deia que el seu padrí , a part de geniüt era massa religiós i l’obligava a anar a missa cada diumenge, cosa que no li agradava gens. Als 14 anys se’n va anar tot sol a Barcelona per a treballar d’aprenent en un taller mecànic, propietat d’una família benestant. Allà va aprendre l’ofici de mecànic i també li van ensenyar a conduir; tasca especialitzada per a  l 'época. Quan tenia 16 anys, el seu amo el va elegir per a ser el seu xofer particular.

En esclatar la guerra del 14 (la primera guerra mundial), se’n va anar a treballar a França. Amb només 18 anys comandava una flota de camions que transportava els queviures que el govern francès enviava als soldats del front. Aquesta etapa va ser molt important de la seva vida; allà va descobrir el gust per la cuina francesa com d’altres costums que sempre l’acompanyarien.

En aquells temps, els nois joves havien d' que anar a fer el servei militar, però per sort, ell va sortir elegit “excedent de cupo” i gràcies a això se’n va lliurar.

Tot i no ser gaire alt era molt prim i molt guapo, de fet les dones  de la vila  deien que en “Camilo”, juntament amb un taxista que anomenaven “en Pey”, i en “Rogelio de l’Hidro”(pare del meu avi Salvador) eren els tres homes més guapos de tot Figueres.

Es va casar el 1919 amb Joaquima Gratacós i Llaoneta,” l’avia Quimeta”, una joveneta de Selva de Mar que servia en una casa de senyors a Figueres. Va tenir 3 fills: en Miquel, en Pere i l’Anna Maria (la meva àvia)

Es va establir a Figueres cap a 1920. Va començar fent de mecànic i amb el temps va transformar aquell petit taller en una de les empreses del ram de l’automòbil  més importants de l´ Alt Empordà de l’època.

 De jove era prim i no gaire alt; valent i molt treballador. Amic dels seus amics, entranyable, de la gresca i a vegades un xic cridaner. En “Camilo”, així li deien, era un home amb do de gents i molt carisme. Li agradava la gresca i les celebracions on es menjava be. Tothom a la comarca el coneixia per la bona persona que era i per la seva generositat. Mai esperava que li demanessin ajuda, si sabia que algú tenia un problema l’ajudava sense esperar res a canvi.  Tant era així que fins el darrer dia de la seva vida, cada Setmana Santa, rebia un bon cistell de bunyols casolans, gentilesa de la família “Arola de Llers” en prova de gratitud per haver-los ajudat en moments difícils.

 No era gens esportista. El meu besavi no sabia nadar, de fet  mai va passar del que ell anomenava “banys de cavall” que consistia en remullar els peus a la platja del Port de la Selva. Però tenia altres aficions com anar a cacera i cuinar: era un cuiner de primera. Li agradava cuinar conill amb samfaina, perdiu i cargols... però si calia també feia un bon arròs.

El meu avi Salvador(el seu gendre), que se l’estimava molt i passava molt de temps amb ell, m’ha  explicat una anècdota molt graciosa. Com he dit, al meu besavi li agradava molt anar a cacera,  tot i que mai caçava res. Aprofitava que hi anava sol i ningú  el veia  i de tornada cap a casa, sempre amb les mans buides, parava en algun mas de la zona i comprava un parell de conills. Els lligava, els  disparava i després arribava a casa dient que els havia caçat ell. -Si que en són de blancs, aquests conills de bosc, -li deia la seva dona sense sospitar. Tenia tan mala punteria que una vegada quan es disposava a disparar al conill comprat, la bala va tocar el cordill que  subjectava l’animal, i el pobre conill encara corre. També m’ha explicat l’avi que una vegada, com feia sempre, va parar a comprar un parell de conills i sense saber-ho va pagar amb una moneda falsa que duia al damunt. Mentre estaven dinant, la dona de la masia on comprava les bestioles es va presentar a casa per canviar la moneda per una de bona, doncs sabia que no li havia donat expressament. Tota la família va descobrir d’on sortien els conills i la pobra dona va perdre un bon client!

Va morir el 27 d’octubre del 1972, expliquen els avis sense poder evitar unes llàgrimes d’emoció al recordar el meu besavi: “en Camilo” que no va ser un home gran però sens dubte un gran home!

El meu rebesavi

L’ Antoni Fraxanet Birba va néixer a Martorell el dia 15 de juny de l’any 1880. De petit, va viure a Martorell, fins als deu anys. Després va anar a viure a Bàscara, on va créixer i residir fins als vint-i-cinc anys  aproximadament. Es va fer guàrdia civil. En aquells temps, corrien per aquella zona bandolers de fama reconeguda que s’enfrontaven  tot sovint amb la guàrdia civil. Un de molt reconegut va ser el “rellotger de Creixell” que va sembrar el terror per aquells voltants i va causar moltes baixes al cos policial. Per aquest motiu, ja casat amb Maria de la Concepció Sirera, es trasllada al sud de França, a Perpinyà. Va tenir una filla: Marie Fraxanet Sirera, l’àvia de la meva mare. Cap a l’any 1920 es va traslladar de nou a Figueres , on va viure fins l’any 1925 treballant de paleta. Va morir a la capital de l’Alt Empordà i allà va ser enterrat.

El meu rebesavi tenia un germà: en Josep Fraxanet Birba, de qui només sabem que era fuster. El meu avi Salvador, que té 84 anys no el va conèixer; va néixer l’any 1929 quan ell ja havia mort. Si que recorda alguna anècdota del tot graciosa que l’hi havien explicat els seus pares.

L’Antoni Fraxanet era molt i molt alt. Deien que uns firaires que van anar al poble portaven una atracció anomenada “ l’home gegant”. Durant la funció, quan va sortir en escena l’home gegant, el jovent del poble va començar a xiular i cridar tot dient: “nosaltres sí que tenim un gegant al poble!”, “en Fraxanet és més alt que aquest home gegant”. El firaire va acceptar l'aposta que els joves li van proposar i tot seguit van anar a buscar l’Antoni. Efectivament l’home gegant era quatre dits més baix que l’Antoni.

Recorda, també, l’avi Salvador, haver vist una foto on sortia el seu pare, en Rogelio, dret al costat del meu rebesavi, l’Antoni Fraxanet, assegut en una cadira. Era més alt l’Antoni assegut que en Rogelio (talla normal de l’època) dret.

Sens dubte, l’Antoni Fraxanet hauria sigut un bon jugador de Bàsquet!

A manera de preludi

La semana pasada el meu avi va fer vuitanta-set anys. En Salvador Sánchez es una persona molt gran, tot i que es conserva com un adolescent, fort com un roure, té una mica de coixesa però això és tot. Viu  a Figueres amb la meva avia i tots dos són molt rotinaris: es lleven, esmorzen, es vesteixen i van a passeixar una estoneta. Després arriben, dinen i van a mirar la televisió. Així es cada dia de la seva vida.

La semana passada quan vam celebrar el seu 87è aniversari, ho vam fer a casa seva dinant uns boníssims macarrons que sempre ens prepara quan la anem a veure, i com que no pot menjar dolços no hi va haver cap pastís, però els macarrons ens van deixar tips.

Després d'uns quants dies, quan encara recordava l'aniversari de l'avi i els macarrons, vaig sentir que per telèfon la meva mare parlava amb l'avi. No sé ben bé com però vaig pensar que escriuria sobre la seva vida.

I aquí estic, apunt de començar a escriure el que ell de ben segur esterà molt content d'explicar-me.