A manera de preludi

La semana pasada el meu avi va fer vuitanta-set anys. En Salvador Sánchez es una persona molt gran, tot i que es conserva com un adolescent, fort com un roure, té una mica de coixesa però això és tot. Viu  a Figueres amb la meva avia i tots dos són molt rotinaris: es lleven, esmorzen, es vesteixen i van a passeixar una estoneta. Després arriben, dinen i van a mirar la televisió. Així es cada dia de la seva vida.

La semana passada quan vam celebrar el seu 87è aniversari, ho vam fer a casa seva dinant uns boníssims macarrons que sempre ens prepara quan la anem a veure, i com que no pot menjar dolços no hi va haver cap pastís, però els macarrons ens van deixar tips.

Després d'uns quants dies, quan encara recordava l'aniversari de l'avi i els macarrons, vaig sentir que per telèfon la meva mare parlava amb l'avi. No sé ben bé com però vaig pensar que escriuria sobre la seva vida.

I aquí estic, apunt de començar a escriure el que ell de ben segur esterà molt content d'explicar-me.